La nostra fortuna

Acostumo a anar al teatre sempre que puc, de tant com m’inspiren alguns textos i alguns actors i actrius  en la pell de personatges diversos. La paraula llegida és un acte íntim de reclusió en un mateix i de solitud, imprescindible almenys per a mi, però també la paraula expressada en veu alta, amb una bona modulació de veu, pronunciada per un actor o una actriu que de tant com s’ha ficat dins el personatge l’ha omplert de veritat, és un plaer com n’hi ha pocs d’escoltar.

Les dues obres més recents que he vist aquest Nadal al teatre no tenen res a veure i alhora m’han portat a una mateixa qüestió: la incomprensió i el rebuig sistemàtic d’aquell que no se sap adaptar. Adaptar a què? Al que s’espera d’ell, a que sigui com la gran majoria de gent i no destaqui per cap mena d’excentricitat.

Dues obres que parlen de dues fortunes diferents: la primera d’elles, “Art”, escrita per la brillant autora francesa Yasmina Reza, parla de la fortuna econòmica que li ha costat l’adquisició d’un quadre abstracte a un dels tres amics que configuren l’obra; la segona fortuna és la de la Sílvia, a “La fortuna de Sílvia” de Josep Maria de Sagarra, que no fa referència precisament a res material sinó a la manera de pensar, de sentir i d’actuar de la seva protagonista, “prescindint de prejudicis, de les opinions o de la malícia dels altres”.

Totes dues fortunes generen incomprensió i fins i tot enfrontament amb la gent que envolta els dos personatges. A “Art”, en Sergi, –interpretat per un magnífic Lluís Villanueva–, compra un quadre que a simple vista és completament blanc i pel qual paga un preu molt alt. Això és vist per un dels seus dos amics més íntims i escèptic de l’art, en Marc, –interpretat per un Francesc Orella que es posa el públic a la butxaca des del minut 1–, com un acte de provocació i fins i tot acusa en Sergi, en un moment donat de la forta discussió que enceten arran de l’obra d’art, de traïdor. Perquè el quadre només és el detonant d’un problema molt més important de fons, que toca de ple la seva amistat. Com ha dit en una entrevista el tercer actor d’aquest trio d’amics, en Pere Arquillué, –que també ha coproduït l’obra al Teatre Goya–, l’ ”Art” de Yasmina Reza “explica molt bé les dificultats que tenim de posar-nos en la pell de l’altre”.

I si parlem de “La fortuna de Sílvia”, escrita per un Sagarra madur de després de la Segona Guerra Mundial i situada en una ciutat europea, ens fixem en el fet que la Sílvia, interpretada per una Laura Conejero que broda el paper de manera brillant,  només pot compartir la seva fortuna –“una manera de pensar, de sentir i d’actuar”–amb dos personatges, el seu fill, que fet i fet és com ella, i un veí a qui coneix en la seva maduresa i que és vist igualment per la societat com un boig. I per què? Perquè són diferents, perquè opten per tenir un criteri propi que va més enllà i que fins i tot és diametralment oposat al de la gran majoria de gent. La Sílvia es qüestiona la hipocresia dels altres, dels qui defensen la guerra com una noble causa heroica quan ella la troba l’atrocitat més gran del món. La Sílvia decideix ser feliç malgrat les circumstàncies i les doloroses pèrdues i mai, mai opinar o actuar com determinada part de la societat esperaria d’ella. És per això que aquesta mena de personatges com ella mateixa o el seu extravagant veí, són vistos com uns provocadors, com uns éssers que, fent bandera de la seva “originalitat” o més aviat de la seva “excentricitat” no fan més que generar rebuig i enfrontament. Tant costa ser normal? Tan difícil és adaptar-se al gust i a les maneres i a la moral de tothom? Per què sortir-se de la norma? Per què destacar? Per què voler cridar l’atenció d’una manera que només pot portar al mal gust i al rebuig social?

Dues obres que ens han de fer pensar i molt a l’hora de fer judicis sobre la gent. Perquè en tenim certa costum, perquè potser manca una mica més d’empatia, de posar-se a la pell de l’altre, de pensar per un mateix i no deixar-se arrossegar per aquesta mena d’estat d’opinió general. Perquè potser el que ens hauríem de demanar tots plegats aquest Nadal és un desig que no es pot embolicar amb paper de regal i que no és res més que encetar el nou any vivint, i estimant, i pensant, i actuant com a cadascú li sembli millor. Aquesta serà la nostra més gran fortuna.

xmas-present

Retorn a la infància

villena2

Dijous al vespre agafo el tren per baixar a Barcelona: participo en una taula rodona que em toca la fibra personal ja que es tracta de parlar de la meva escola, aquella que va ser el meu escenari quotidià dels 3 als 18 anys. Poca cosa.

villena6

L’ escola Isabel de Villena és ara present en forma d’exposició temporal al Palau Robert, dos anys després del seu 75è aniversari. Quina llàstima que la seva fundadora i ànima indiscutible, Carme Serrallonga, no estigui encara entre nosaltres per poder-ne gaudir. Tanmateix, aquesta gran dama de les lletres catalanes sí que hi era present ahir vespre en esperit, a través del record de mestres, alumnes i tot aquell que va tenir la fortuna de conèixer-la. Un esperit que, pel que sembla, va crear una manera de fer i de ser a l’escola, que traspassava generacions.

Ahir jo era “la nena” de la taula rodona, -fet força agradable tenint en compte que de nena, ja no ho sóc tant-, i lògicament la de biografia més curta en comparació amb els il·lustres que m’acompanyaven: el poeta Enric Casasses, l’escriptor de finíssima ironia Sergi Pàmies, el llarguíssimament premiat David Nel·lo, la filòloga Rosa Maria Delor i el conductor de l’acte i comissari de l’exposició, Ricard Lobo. Llegint aquests noms ja es pot ben deduir que el títol de la taula rodona no podia ser un altre que “El Villena i l’escriptura”. Davant nostre, un seguit de rostres entranyables que configuren la meva infància i adolescència, com l’Anna Maria Ferrer, l’Àngela Marsal, la Carme Miranda, la Pepita Figueres, la Rosa Quintana i l’Anna Martin. N’hi havia d’altres que es van excusar per no poder-hi assistir, però hi eren d’alguna manera.

villena5

El Villena és l’escola que té la gosadia de néixer tres dies després que les tropes de Franco ocupin Barcelona. En aquell final de gener del 1939, fred i gris com una mala cosa, alguns professors de l’Institut-Escola són cridats per una sèrie de pares d’alumnes a continuar la seva tasca preservadora dels valors republicans. És així com s’instal·len a la primera casa de lloguer al carrer Emancipació, a la qual en seguiran moltes més fins a l’actual seu a Esplugues de Llobregat. De tal manera que, com ahir comentàvem, quan un “Villena” es traba amb un altre “Villena” la pregunta és obligada: “I tu, de quina casa eres?”.

Desafiant el nou escenari i les imposicions del nou règim el Villena va seguir fent classes en català i exercint la coeducació, fet que els va portar episodis de corredisses força sovint: recordaven alguns dels antics alumnes que els nois s’ubicaven en un temps en una casa i les noies en una altra, els jardins interiors dels quals es tocaven. El desnivell entre els dos patis se salvava amb una senzilla escala de fusta, de manera que quan venia l’inspector a vetllar pel compliment de les lleis franquistes, a un crit del senyor Albert els nois corrien escala avall cap a l’altra casa. Una delícia conèixer totes les anècdotes, ahir.

Escoltar-los et feia prendre consciència dels temps viscuts, de les dificultats amb les quals es van anar trobant i de com les van saber resoldre a pesar de tot, mantenint-se sempre fidels als principis d’aquella admirada escola catalana i republicana. I jo, mentrestant, pensava en el Villena de la meva època i constatava que aquests valors no van desaparèixer mai. La meva va ser la primera generació que va viure com un fet normal que l’escola fos mixta, en català, laica i progressista. Dic “com un fet normal” perquè extraoficialment ho va ser des del primer dia. La meva és aquella generació dels “indisciplinats” dels quals podia renegar el senyor Albert: uns nens mimats que havíem perdut les maneres i el respecte d’abans; uns nens que no havíem patit la postguerra ni els anys més durs del franquisme. És cert. Però també ho és que som els fills d’uns pares que lluitaven diàriament contra el franquisme i que reivindicaven el restabliment de les llibertats democràtiques. I això ho vam viure a casa i a l’escola.

“Parlaré a classe” és el títol que han posat a aquesta exposició sobre la història de la meva escola, i és un títol amb el qual crec que la meva i la resta de generacions s’hi poden identificar prou bé, perquè el Villena era això: el diàleg constant entre mestres i alumnes, un espai d’aprenentatge on l’alumne podia aixecar el dit i intervenir tot sovint a l’aula, fos per qüestionar, intervenir, mostrar el seu parer a favor o en contra del que es parlava. I una escola que deixa parlar els seus alumnes, que se’ls escolta a pesar de la seva joventut –o potser a causa d’aquesta-, és una escola que forma individus més segurs. Llarga vida al Villena.

villena3