Tània Juste (Barcelona, 1972)
És escriptora i llicenciada en Història, amb especialitat en Història de l’Art, per la Universitat de Barcelona. L’any 2009 va publicar la seva primera novel·la, A flor de pell (amb nova edició de Columna el 2020), situada a la Barcelona dels anys vint, en plena dictadura de Primo de Rivera. El 2010 va participar en l’antologia Veus de la nova narrativa catalana, coordinada per Lolita Bosch (Empúries/Anagrama). El 2012 publica Els anys robats, un homenatge als aviadors republicans durant la Guerra Civil. L’hospital dels pobres és la seva tercera obra, publicada el 2014, una novel·la coral ambientada als primers anys del segle XX durant la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El 2015 rep el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica amb l’obra Temps de família, sobre una nissaga familiar dedicada al cultiu de la vinya i l’elaboració del vi, i el 2018 publica Passatge al nou món, una travessia transatlàntica que el 1918 porta la seva protagonista barcelonina a una nova vida a la Patagònia.
Bona part de la seva obra ha estat traduïda al castellà, a més d’algun títol que ho ha estat a l’alemany. Compagina l’escriptura amb feines de traducció al català i al castellà, i també fa col·laboracions en llibres col·lectius i en revistes i participa en activitats literàries, xerrades, cursos universitaris, taules rodones, clubs de lectura, certàmens literaris, festivals i rutes literàries.
Amb la novel·la Amor a l’art, una reivindicació de les dones artistes, va guanyar el Premi Prudenci Bertrana 2021. El 2024 ha publicat la seva novel·la Les noies de Sants, un homenatge a algunes dones de la seva família, autèntiques heroïnes quotidianes del seu temps.
En primera persona
Vaig néixer una mica manaire, segons m’han explicat. Tenia uns pares de cabells llargs i pantalons amb pota d’elefant que convidaven tothora amics barbuts a casa: fumaven, tocaven la guitarra i jo m’adormia al so d’una cançó de l’Ovidi Montllor sense saber que allà es coïa una part de la premsa antifranquista.
Em van portar a una escola que dirigia una gran dama de les lletres catalanes, la Carme Serrallonga. Qualsevol que hagi sentit a parlar de l’Isabel de Villena sabrà que aquell centre no només formava alumnes sinó també persones capaces d’opinar, de contradir, de reivindicar, de formar un criteri propi com a millor passaport per a la vida adulta.
I després a la Facultat d’Història, on em vaig llicenciar al cap de cinc anys amb l’especialitat d’Història de l’Art. Mai més podria deslliurar-me de la profunda atracció vers la Història, ni tampoc de la seva manifestació en l’art al llarg dels segles.
Encara em quedaven uns anys per descobrir que l’escriptura em retornaria a aquells capítols de la història que tant m’havien entusiasmat, a través de les meves novel·les; abans d’això, però, em tocava viure altres experiències dins el món laboral: vaig treballar en moda, en comunicació, vaig fundar una agència de viatges culturals i em vaig divertir treballant en la producció d’esdeveniments tan diversos com una cavalcada de Reis o una passarel·la de moda.
Anys de viatjar molt i de descobrir noves cultures. I, alhora, els anys de formar una família i estrenar-me en la maternitat.
Quan el 2008 entregava el meu primer manuscrit a una editorial i, poc abans de Sant Jordi, em trucaven per publicar la novel·la, no sabia que encetava un camí sense retorn, el de l’escriptura. Perquè esdevé una necessitat tan vital com respirar; perquè sense ella ja no ets tu mateixa; perquè les teves històries formen part de tu i els seus personatges no fan més que ampliar i ampliar la teva família. Perquè, com va dir una vegada Paul Auster, “vaig decidir que no deixaria d’escriure”.